...... El magazine per saber de tot

Com ens manipulen, exactament?

Una nova generació d'assagistes indaga en els mètodes d'ocultació de la veritat: Peirano, Argemí i Lladó mostren els mecanismes de desinformació del segle XXI 



XAVI AYÉN
18/08/2019 Article original: https://www.lavanguardia.com/cultura/20190818/464131008271/fake-news-desinformacion-consumo-manipulacion-claves-ensayistas.html

El món es complica, amics. Estem envoltats de falses notícies, el telèfon mòbil ens espia, regalem les nostres dades personals a grans corporacions i no sabem de qui fiar-nos. Una nova generació d'assagistes espanyols, entorn de la quarentena, està dedicant llibres a totes aquestes qüestions lligades a les noves tecnologies i la qualitat de la informació. Hem parlat amb tres d'ells, Marta Peirano, Marc Argemí i Albert Lladó, al fil de les seues últimes obres.

Les plataformes digitals, les ‘fake news’ i el periodisme centren el debat

La periodista Marta Peirano publica L'enemic coneix el sistema (Debat) on un, després de tancar el volum, se sent immers en una distopia ciberpunk i es pregunta si hi ha coses que hauria preferit no saber. “La xarxa, dominada per un xicotet nombre d'empreses dedicades a extraure dades –ens explica, durant la seua última visita a Barcelona–, s'usa per a manipular a la gent. Facebook i Twitter no són democràtics, com ens van comptar en les primaveres àrabs, perquè funcionen de forma opaca i centralitzada. La xarxa defineix tots els aspectes de la nostra societat. I, no obstant això, és secreta, la seua tecnologia està oculta, els seus algorismes són opacs, les seues decisions, irrastrejables...”. Així, “hem d'aprendre a sospitar dels nostres desitjos més íntims perquè no sabem qui els ha posats ací”. D'alguna manera, “portes el dimoni dins, et dediques a informar aquest dispositiu espia que va amb tu, el telèfon. Els algorismes reconeixen patrons en la teua pròpia vida que ni tu mateix sabies”.

Denúncia que “Pedro Sánchez mourà el núvol de les dades de l'administració de l'Estat a Amazon Services”. Cita així mateix l'experiment de la caixa de Skinner, en la qual un ratolí “obtenia menjar accionant una palanca. Després, en comptes de menjar, rebia descàrregues elèctriques, però ell continuava tirant més i més de la palanca, encara que ja no hi haguera premi, es tornava boig i ho feia de manera compulsiva. Funciona amb els ratolins, els coloms, els dofins... i nosaltres”.

L'autora és clara: “Tot el que es pot utilitzar malament acaba utilitzant-se mal. Ja estem en l'era del reconeixement facial des de les cambres dels satèl·lits. I ens sembla molt bé que s'espie i manipule a la gent que viu a Afganistan, però no veiem que el que usen allí ho acaben fent ací als cinc minuts?”. A la Xina “entrarà en vigor, en el 2020, un programa amb càmeres que vigilen els ciutadans en tot moment, i el Govern xinés centralitzarà aqueixes dades, amb un carnet que et llevarà i et donarà punts de bon ciutadà. Les plataformes capitalistes fan el mateix sense comunicar-te per què raó no t'han donat un treball, perquè l'algorisme és secret”. Un es pregunta com no van enxampar a Carles Puigdemont amb semblant tecnologia a la disposició dels estats... “Bé, potser no el volien agafar... pense que la cantant Taylor Swift ja ha contractat un sistema de reconeixement facial que aplica als assistents als seus concerts amb l'excusa de vigilar als assetjadors”. O les companyies aèries amb overbooking “ja trauen  un senyor de l'avió, triat per un algorisme, suposadament de forma aleatòria, però no, ha fet un càlcul de quin és el tipus que poden tirar sense que els demande”.


Marc Argemí
“Som responsables perquè busquem desinformar-nos per a poder viure tranquils”

Marc Argemí acaba de publicar Els 7 hàbits de la gent desinformada (Connecta), una picada d'ullet als titulars amb ganxo d'algunes webs. “M'interessa veure –comenta– com les informacions no contrastades cotitzen cada vegada més altes en el mercat, on competeixen amb informacions serioses que tenen un cost molt més alt de fabricació. Hi ha molt d'escrit sobre les fake news, però faltava un tractat no solament sobre l'emissor, sinó posant el focus a veure quina responsabilitat personal tenim a acceptar aqueixes pseudonoticies. Ens desinformem a demanda, busquem desinformar-nos per a poder viure tranquils”.

Entre l'assaig i el llibre pràctic, l'autor proposa “un itinerari per a trobar les nostres vulnerabilitats. Descric set mals hàbits en què tots ens podem veure reflectits ocasional o recurrentment, és molt difícil trobar una persona que siga l'arquetip de cadascuna d'aquestes conductes. La més transversal i universal és la precarietat informativa, tots som precaris, és un fet, i el repte és delimitar el propi nivell d'incompetència, la gran saviesa és entendre que només arribem fins ací”. El cunyadisme és la necessitat de sentir que un sap molt d'alguna cosa, i ens predisposa a certes falsedats. Un altre problema seria “l'activisme visceral”, contra el qual proposa “distingir entre mitjans d'informació, mitjans de justificació i mitjans de mobilització, bastaria amb posar l'etiqueta correcta a cada font”, encara que no ajuda que “abans es considerava curterminista a un polític que plantejara una estratègia per a tres o quatre anys, i hui assistim a campanyes pensades per a dies o fins i tot hores”. La “incredulitat crèdula” fa que la gent se sotmeta, per exemple, a dubtoses pseudoterapies i “no va lligada, com alguns creuen, al nivell educatiu, sinó a la insatisfacció respecte a la resposta que se t'ha donat sobre una cosa”. Argemí recorda, no obstant això, que “una bona informació, fins i tot sent desitjable, no garanteix una bona decisió”. Comenta també que “la gent no vol assumir el cost que està equivocada en els seus prejudicis i escolta la informació que li'ls confirma”. La “ansietat informativa” ha sigut capaç d'afonar bancs, perquè “oblidant que cal buscar la verificació d'un periodista o mitjà seriós, ens saltem la intermediació i, si robote tres vegades un watsap, ja em fie que un banc s'afonarà i retire els meus estalvis”.

El “confusionisme relacional” té a veure amb no saber distingir els amics virtuals dels reals: “Estudie l'impacte de la fama amb adolescents d'Instagram que segueixen a famosos. Quan hi ha un missatge de la celebritat, és consumit com si fora el d'un amic amb accés al teu telèfon, hi ha una alta intensitat emocional que no es correspon amb la relació real”. Amb l'afegit que abans només eren molt famoses certes superestrellas que destacaven en els seus camps, “a la fama se li havia de tindre un respecte, mentre que hui, en les xarxes...”. Cita, no obstant això, un exemple que va extraure de l'hemeroteca de La Vanguardia en els anys trenta: “El frenólogo Mariano Cubí, que hui fins i tot té un carrer, va ser una persona que proposava metodologies com a mínim pintoresques, com els venedors de fòrmules per crèixer el monyo del far west”. Al final de cada capítol, l'autor inclou un test per a veure si el lector és vulnerable al mal hàbit analitzat. “La meua proposta és tornar a un clàssic com Sòcrates i la modèstia de reconéixer que, en l'era de la informació, el nivell de coneixement que podem obtindre no està al mateix nivell que la quantitat d'informació disponible. Et sorprendria saber la quantitat de gent que creu que la terra és plana, perquè internet posa d'acord entre si als desinformats, que s'agrupen en comunitats”. Alhora, admet que “és una bona eina per a desemmascarar les falsedats”. El missatge global és que “és possible estar ben informat. L'important és aprendre a viure en la incertesa i la precarietat sense posar-se nerviós. Hi ha una por a reconéixer que un s'ha equivocat, i fer-ho és fonamental per a poder eixir de la desinformació. Que ningú em penalitze per canviar d'idea ni em considere traïdor, perquè noves informacions poden fer-me decidir diferent”.

Albert Lladó
“Camus va donar una fórmula del bon periodisme: lucidesa, desobediència, obstinació i ironia”

Albert Lladó publica La mirada lúcida (Anagrama), breu assaig inspirat en un article d'Albert Camus de 1939 on el francés “deia que els quatre punts cardinals del periodisme lliure són la lucidesa, la desobediència, l'obstinació i la ironia. El que he fet és preguntar-me què voldrien dir aqueixos quatre punts en el periodisme del segle XXI. I veure, així mateix, quins vincles té el gènere amb la filosofia i la literatura”. “El periodista –prossegueix– no solament fa comunicació sinó que també produeix coneixement, pensament. I, pel costat literari, el periodista no és ventríloc o taquígraf sinó que crea un imaginari, construeix imatges, sense caure per descomptat en la fabulació”. No és un llibre pessimista, perquè “la crisi de l'ofici, com certifiquen els periodistes de llarga trajectòria, és permanent, encara que va haver-hi moments més esplèndids econòmicament”. Per a l'autor, “hi ha senyals que el lector està cansat de la proposta que li hem fet els últims anys, hi ha models de negoci alternatius al que es basa exclusivament en la quantitat de clics. Crec que els tecnòlegs, en alguns casos, s'han convertit en caps de redacció, no per culpa seua sinó per desistiment de responsabilitat.
El periodista ha de ser humil, perquè sap de tot i de res, però també ambiciós, per a tindre una mirada pròpia”. Manejant conceptes filosòfics com la petjada de Walter Benjamin, Lladó explica que “la imaginació construeix el·lipsi, crea analogies d'un fet amb un altre. Per exemple, per a parlar dels CIE, hi ha altres exemples històrics que ajuden a comprendre, d'una manera que no aconsegueix la simple descripció. Una mirada contemporània ens la pot oferir Shakespeare o el Quixot, encara que no siguen coetanis”. La definició clàssica de notícia –alguna cosa que algú no vol que es publique– remet a la desobediència camusiana: “El periodisme és incòmode, un periodista que no moleste té un problema, això no vol dir que hi haja una provocació gratuïta”. En la mateixa línia que Argemí, afirma que “Rousseau diu que prefereix tindre paradoxes que prejudicis, és un bon lema, és millor equivocar-se, contradir-se i canviar el focus que alimentar el prejudici o fer un periodisme de trinxera, buscant l'aplaudiment només dels de la teua ideologia”. Contrasta la “curiositat fem” amb una altra més profunda i apunta que “podem estirar l'esgotament del lector uns pocs anys més, però això està canviant, és com un supermercat, al final vas al que té bons productes, bona carn i peix, encara que en la cua coixes els xiclets per impuls. El periodisme ha de servir bons entrecots d'informació”. Als professionals els diu que “l'única forma de què no ens tracten com a robots és no comportar-se com a robots, cal utilitzar la metàfora, la ironia, la paradoxa, tot el que diferencia la pornografia de la seducció”. Entrant en el terreny pràctic, critica “els textos que, en comptes de desentranyar les claus de la gent que ha votat a Trump o Vox, es limiten a caricaturitzar-los”. O assenyala dos tipus d'entrevistador igualment nocius, el que pica compulsivament sense donar respir al personatge i l'elogiador melós: “Mai vaig entendre als fans que fan periodisme. L'altre extrem és ­llevar-li la paraula a l'altre, quan la veritat del personatge apareix si li deixes parlar, perquè esgota el discurs que portava aprés de casa”.


Pot ser que el món es complique, cert. Però alguns autors, almenys, ens donen eines per a afrontar-ho.

Comentaris

Potser també t'agrade

The English Game: la classe social en el futbol en una nova sèrie de Netflix

El coronavirus no matarà la globalització, però és inevitable una sacsejada

Autofàgia: quan menjar-nos a nosaltres mateixos allarga la vida

Els sorprenents avantatges de ser una persona introvertida

Com fer una perfecta Fake News?

Què és el Projecte Human Screenome? Què fem quan mirem les pantalles?

Hiperaules: així és l'escola que desbancarà el col·legi tradicional

La importància dels equips rojos: el teu alter ego que t'ajuda a escoltar coses que no t'agraden.

Què és la curiositat i per què és el més important l’èxit?

Com el Partit Nazi va perdre les eleccions a Dinamarca ocupada el 1943