...... El magazine per saber de tot

Es poden redifondre les fotos de les teues xarxes socials?

Per Borja Adsuara Varela
L'autor analitza una sentència del Tribunal Suprem per a reflexionar sobre el dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge

Madrid  30 JUL 2018 - 11.53 CEST. Article original: https://retina.elpais.com/retina/2018/07/27/tendencias/1532691732_381856.html


El Tribunal Suprem (TS) acaba de publicar una sentència que resulta interessant per la falta de jurisprudència existent sobre aquest tema. Tracta sobre un cas en el qual, a través de Twitter, es fan comentaris sarcàstics sobre una persona (dret a l'honor), es donen dades sobre la seua salut (dret a la intimitat) i es redifonen fotografies seues (dret a la pròpia imatge).

Els fets

Un empleat d'una empresa municipal de Madrid es va donar de baixa per malaltia. La que era la seua cap llavors va publicar una sèrie de tuits crítics sobre ell i sobre la seua baixa laboral. També va difondre imatges seues en esdeveniments i llocs públics i en proximitat de polítics, imatges que s'havien pres i publicat ja en diverses xarxes socials per altres persones amb el consentiment de l'afectat.

L'empleat va demandar a la seua antiga cap per una intromissió en el seu honor, intimitat i pròpia imatge, però ni el Jutjat de Primera Instància ni l'Audiència Provincial, en apel·lació, van estimar les seues pretensions.

L'Audiència

L'Audiència va considerar que la baixa laboral del demandant era coneguda per moltes persones, que la comentaven obertament en les converses d'internet, per la qual cosa no existia una intromissió en la intimitat de l'empleat. D'altra banda, les fotografies que l'antiga cap hi havia redifós havien sigut captades amb l'expressa anuència del demandant i estaven publicades en Internet per altres persones, per la qual cosa no hi havia intromissió en la seua intimitat.

Finalment, les expressions utilitzades, encara que sarcàstiques, no eren injurioses, sinó veraces —constataven fets certs—, per la qual cosa no hi havia una intromissió il·legítima en el seu honor i es trobaven emparades per la llibertat d'expressió.

L'honor

La sentència del Tribunal Suprem confirma la legitimitat de la crítica sarcàstica, que està emparada per la llibertat d'expressió quan es refereix a uns fets que han quedat acreditats (si fora sobre fets incerts, seria una altra cosa).


La sentència parla de la ‘veracitat’ dels fets, però la ‘veracitat’ no és una qualitat dels fets, sinó més aviat de les persones. Els fets poden ser vertaders o falsos. Les persones són o no són ‘veraces’ en funció de si busquen la veritat o no ho fan.

També confirma que no es van emprar expressions insultants o vexatòries, sinó que va ser una crítica que utilitzava un to sarcàstic sobre la conducta de l'empleat, per la qual cosa no s'havia produït una intromissió il·legítima en el dret a l'honor.

La intimitat

El Tribunal Suprem lleva la raó, en part, a l'Audiència Provincial, perquè, en la seua opinió, sí s'ha produït una intromissió il·legítima en la intimitat personal de l'empleat quan la seua excap va revelar que es trobava de baixa per depressió. Argumenta que la informació relativa a la salut física o psíquica d'una persona està dins de l'àmbit propi i reservat enfront de l'acció i el coneixement dels altres i constitueix un element important de la seua vida privada.

A més, diu que es considera intromissió il·legítima en la intimitat la revelació de dades privades d'una persona coneguts a través de l'activitat professional o oficial de qui els revela. I, en aquest cas, qui el va fer havia sigut cap seua.

L'alt tribunal admet que moltes persones coneixien la baixa laboral de l'empleat i parlaven d'ella amb naturalitat en les converses de les xarxes socials; pel que no sembla que fora la demandada qui el revelara.

La baixa laboral és una situació administrativa que qualsevol que estiguera en l'empresa podia conéixer (una altra cosa és la causa al·legada per a ella), per la qual cosa resulta intranscendent que els comentaris anaren de la seua excap.

El Tribunal Suprem també admet que la qüestió sobre la qual es van emetre els missatges presentava un cert interés general com és l'absentisme laboral injustificat, màximament quan es refereix a una empresa pública municipal.

La imatge

El Suprem confirma el criteri de l'Audiència Provincial que no va existir una intromissió il·legítima en la imatge de l'empleat i fa una reflexió interessant sobre la utilització pels particulars d'imatges publicades en Internet.

Diu que el dret fonamental a la pròpia imatge, igual que ocorre amb la resta de drets fonamentals, no és un dret absolut o incondicionat, sinó que existeixen circumstàncies que poden limitar-lo.


Però confirma la regla general que correspon a cadascun decidir si permet o no la captació i difusió de la seua imatge per un tercer enfront dels quals pensen que, per estar en un lloc públic, es poden captar i utilitzar sense autorització.

Quan es pot redifondre una imatge?

En una anterior sentència, el TS va dir que permetre veure una fotografia en un blog o en una xarxa social, no implicava una autorització per a fer ús i publicar-la o divulgar-la d'una forma diferent, perquè no constitueix un ‘consentiment exprés’. Va afegir que la publicació en un periòdic d'una fotografia presa de Facebook de qui no té la consideració de personatge públic no és una ‘conseqüència natural’ del caràcter accessible de la fotografia en Internet.

Però no diu el mateix respecte de la utilització privada, en xarxes socials, de les imatges que es troben disponibles al públic en Internet, que sí que pot considerar-se una ‘conseqüència natural’ i ús legítim.

Diferències entre Facebook i Twitter?

Encara que alguns han interpretat que el TS fa una distinció entre Facebook i Twitter, no és així. Distingeix entre usos socials legítims dins de les xarxes socials i els usos socials il·legítims, traient una imatge fora de les xarxes.

La utilització en les comunicacions típiques de les xarxes socials d'imatges referides a actes públics, prèviament publicades en la xarxa —bé retuitant-les, bé inserint un enllaç—, no seria una intromissió il·legítima en la pròpia imatge.

Però quan estiga clar que les imatges constitueixen una intromissió il·legítima en la intimitat d'una persona, resulta indubtable que la publicació prèvia s'ha realitzat sense el seu consentiment i, per tant, tampoc és legítima la seua redifusión.

Publicació íntegra de la sentència

Una qüestió curiosa és que l'empleat demanava que es publicara la sentència íntegra en dos diaris generalistes de la Comunitat de Madrid al·ludint al seu dret a l'honor i la seua dignitat. Però el Suprem ha fallat que no procedeix, perquè només es preveu en el cas d'una intromissió il·legítima en el dret a l'honor i va desestimar que aquesta s'haguera produït.

Sí ha reconegut que s'ha produït una intromissió il·legítima en la intimitat i, en aquest cas, la publicació íntegra de la sentència en la premsa només agreujaria les conseqüències negatives d'aquella, en donar més publicitat a la seua malaltia.

Comentaris

Potser també t'agrade

The English Game: la classe social en el futbol en una nova sèrie de Netflix

El coronavirus no matarà la globalització, però és inevitable una sacsejada

Autofàgia: quan menjar-nos a nosaltres mateixos allarga la vida

Els sorprenents avantatges de ser una persona introvertida

Com fer una perfecta Fake News?

Què és el Projecte Human Screenome? Què fem quan mirem les pantalles?

Què és la curiositat i per què és el més important l’èxit?

Hiperaules: així és l'escola que desbancarà el col·legi tradicional

La importància dels equips rojos: el teu alter ego que t'ajuda a escoltar coses que no t'agraden.

Per què no podem deixar de tocar-nos la cara, segons la ciència i la psicologia