...... El magazine per saber de tot

El color i la política


26 juny 2019 - Autor: Antoni Gutierrez-Rubí



Centenars de milers de residents d'Hong Kong, la majoria vestits de negre, van abarrotar els carrers de la excolònia britànica, en protesta per la proposta de llei que permetria enviar a alguns sospitosos de delictes a la Xina continental per a ser jutjats allí. Les primeres protestes van ser durament reprimides per la policia, la qual cosa va provocar que aquestes augmentaren i que isquera al carrer un milió de persones. Totes elles vestides de negre, com si estigueren de dol, aconseguint un gran impacte en milers i milers de fotografies i vídeos, llançats a les xarxes socials.

De nit, a més, les llums dels telèfons mòbils contribueixen a generar imatges encara més impactants. Perquè en una societat de la instantaneïtat, on prima l'atenció a la informació, si no hi ha imatge, sembla que el fet no existeix.

D'ací la importància de l'ús del color com a identitat pròpia, per a cridar l'atenció, per a mostrar un sentiment de comunitat (“no estem sols”) i generar, al seu torn, imatges potents que puguen traspassar pantalles i xarxes i arribar a molta altra gent, de manera ràpida. En comunicació —i en comunicació política en particular—, el simbolisme és important. La contundència del llenguatge no verbal, la força cada vegada més viral de les imatges i la radicalitat conceptual de determinades accions són una via per al desenvolupament de noves campanyes i iniciatives que substitueixen la paraula pel símbol o, en determinades ocasions, per un color que representa a aqueix símbol.

A Hong Kong, ara, és el color negre (fa 5 anys es va tractar d'un objecte: el paraigua, un altre element usual en protestes). A Ucraïna, es va utilitzar el color taronja. La nit del 21 al 22 de novembre de 2004, el poble d'Ucraïna es llançava als carrers. Molts no van acceptar el resultat d'unes eleccions que van considerar fraudulentes i que donaven la victòria al candidat pro-rus i blau Viktor Yanukóvich.

A aquest moviment popular se'l va conéixer com la revolució taronja, ja que la gent portava peces del color del líder proeuropeísta, Viktor Yúshenko. Les seues banderes i les seues bufandes es veien molt més que la pròpia presència dels seus seguidors. Per això, la solució més útil va sorgir dels qui van prendre milers de bosses de fem taronges. Després d'obrir-los uns orificis per al cap i els braços, les van distribuir entre els manifestants: la peça impermeable va facilitar que els seus electors romangueren en vigília permanent enfront del frau, a temperatures sota zero. La televisió va fer la resta. El color taronja va permetre —ràpidament— unir a la majoria dels ciutadans en una nova identitat nacional. La del color del canvi. El color de la complicitat.

Però el groc, en els últims anys, ha entrat amb força en l'imaginari polític internacional. El color groc, al contrari que el roig (esquerres) o el blau (dretes), s'associa en la majoria dels països europeus als partits liberal-demòcrates, és a dir, partits transversals (que no s'enquadren en l'espectre esquerra-centredreta) sinó que tenen una ideologia política liberal, en política econòmica; encara que, al mateix temps, el groc s'ha lligat amb la defensa dels drets civils a tot el món.

Així, des de 2011 l'estem veient, cada vegada més, relacionat amb protestes, manifestacions i moviments socials. Per exemple, en el 15M; associat als Germans Musulmans a Egipte, després del colp d'estat; o al moviment del 4% a República Dominicana, exigint que aqueix percentatge del PIB es destinara a educació. Va ser també el color protagonista de la Via Catalana de 2012 i de molts altres moviments reivindicatius a nivell internacional, com, per exemple, la lluita nacional del Tibet contra el gegant xinés. A Catalunya, polítics i simpatitzants dels partits independentistes llueixen llaços groc, des d'octubre de 2017, per a protestar per l'empresonament de diversos exconsellers del Govern, de la presidenta del Parlament català i dels líders d'ANC i Òmnium Cultural. A la fi de 2018 i principis de 2019, aquest color també va ser usat a França pels «jupetins grocs».

L'ús d'un color permet generar comunitats, definir identitats i aconseguir una visibilitat que no seria possible sense aquest element. Un factor clau a considerar en les grans protestes del futur.

Publicat en: La Vanguardia (25.06.2019)

Comentaris

Potser també t'agrade

The English Game: la classe social en el futbol en una nova sèrie de Netflix

El coronavirus no matarà la globalització, però és inevitable una sacsejada

Els sorprenents avantatges de ser una persona introvertida

Autofàgia: quan menjar-nos a nosaltres mateixos allarga la vida

Com fer una perfecta Fake News?

Què és el Projecte Human Screenome? Què fem quan mirem les pantalles?

Què és la curiositat i per què és el més important l’èxit?

Hiperaules: així és l'escola que desbancarà el col·legi tradicional

La importància dels equips rojos: el teu alter ego que t'ajuda a escoltar coses que no t'agraden.

Per què no podem deixar de tocar-nos la cara, segons la ciència i la psicologia