...... El magazine per saber de tot

25 juny 2019 - Autor: Antoni Gutierrez-Rubí

En política, la rapidesa és un actiu; però la simple acceleració pot ser un greu problema. La nostra cultura política corre el risc de quedar presonera de la confusió: reaccionar davant un problema o un repte no és el mateix que respondre. La política ha d'oferir respostes de fons, no actuar sota l'agitació d'una dermatitis. Cal tornar a gestionar el públic amb major capacitat d'anàlisi i reflexió. Desaccelerar és la garantia, crec, de recuperar el sentit profund i transformador de la política democràtica. Aquestes podrien ser algunes de les claus de l'elogi de la lentitud en la política.



La ponderació. La política reposada permet l'avaluació racional de les alternatives i les seues conseqüències. «Els líders prudents s'obliguen a prestar la mateixa atenció als defensors i els detractors de la línia d'acció que estan planejant», afirma el polític i pensador Michael Ignatieff. La política necessita ponderació equilibrada. L'interés general només pot defensar-se des de l'anàlisi d'oportunitats i variables i la valoració de quins d'elles garanteixen el bé comú. I això necessita temps, mètode i disciplina. El filòsof alemany Peter Sloterdijk, en una recent entrevista defineix molt bé aquesta necessitat: «Sense una certa distància, sense una certa desimplicación, l'actitud teòrica és impossible. La vida actual no convida a pensar». I quan la política no pensa és imprevisible, arbitrària i espasmòdica. Just el contrari del que es necessita.

La decantació. La política serena deixa reposar les opcions per a veure-les amb la perspectiva i distància que, moltes vegades, es necessita per a abordar la complexitat. A més, la decantació no és passivitat, és espera pacient i activa, que és una altra cosa. Necessitem líders que sàpien esperar, que la seua paciència no siga acusada de renúncia o inacció i que no actuen acomplexats o espantats per la seua imatge pública. L'interés general exigeix cautela, moderació i tranquil·litat. Decantar és, a vegades, millor solució que precipitar una decisió per falta de temprança política i personal.

La maduració. La política assenyada pensa sense pressa. Necessitem una cultura política que s'allunye del curt termini, tan efímer com irrellevant. Els reptes als quals ens enfrontem demanden una gestió política capaç de madurar les solucions per a fer-les estables, duradores, profundes i sostenibles. Aquest enfocament és imprescindible quan, precisament, ens queda molt poc temps per a reaccionar adequadament a reptes globals i locals que necessiten respostes de fons i a fons. Quan no hi ha marge, la política del bé comú ha d'apostar per maduresa i la temprança de les solucions profundes, com revindicaba Norberto Bobbio en el seu assaig ‘Elogi de la temprança’. La pressa genera pegats. La sensatesa, solucions.

La pedagogia. La política transformadora necessita pedagogia. Les respostes polítiques de fons necessiten complicitats i comprensions que l'agitació no permet abordar. Necessitem temps per a poder explicar bé les raons, els arguments i les propostes i que aquestes puguen ser compreses íntegrament i profunditat. Donar-nos el temps necessari per a generar aliances públiques per l'interés general és imprescindible per a sumar esforços. Sense temps, no hi ha pedagogia. I sense aquesta, hi ha populisme pur i dur. Rafael Campalans ho va sintetitzar: «Política vol dir pedagogia». Presentar el complex com a simple aboca a oferir el fàcil com a solució. Tan fàcil com ineficaç o temerari.

La garantia. El respecte als temps en la gestió del públic pot i deu ser una garantia de la qualitat d'aquesta. Els terminis, per exemple, són alhora procediment i garantia. No és possible la qualitat en la política democràtica ni en la gestió del públic si ambdues són sotmeses a l'acceleració i l'agitació. Necessitem una política lenta perquè siga rellevant, exigent i garantista. Tindre pressa, en política, és el camí més directe cap a l'arbitrarietat i la instrumentalització del públic al servei de les urgències partidàries o personalistes.

Fa 10 anys, Carl Honore va escriure l'imprescindible lliure Elogi de la lentitud. «Viatgem constantment pel carril ràpid, carregats d'emocions, d'adrenalina, d'estímuls, i això fa que no tinguem mai el temps i la tranquil·litat que necessitem per a reflexionar i preguntar-nos què és el realment important». En la vida és recomanable, en la política és imprescindible.

Publicat en: El Periódico (24.06.2019)

Comentaris

Potser també t'agrade

The English Game: la classe social en el futbol en una nova sèrie de Netflix

El coronavirus no matarà la globalització, però és inevitable una sacsejada

Els sorprenents avantatges de ser una persona introvertida

Autofàgia: quan menjar-nos a nosaltres mateixos allarga la vida

La importància dels equips rojos: el teu alter ego que t'ajuda a escoltar coses que no t'agraden.

Com fer una perfecta Fake News?

Hiperaules: així és l'escola que desbancarà el col·legi tradicional

Què és el Projecte Human Screenome? Què fem quan mirem les pantalles?

Què és la curiositat i per què és el més important l’èxit?

Filòsofs, passejos i casualitats que van canviar la història del pensament (com la poma de Newton)