...... El magazine per saber de tot

Podíem. O com conquistar l'Estat amb memes i llàgrimes

IGNACIO PATO  19 GENER 2016 06.00
     
1. DESDEJUNI AMB MARXISTA Al FONS

Dilluns de gener. 9.10 del matí. Mentre aquestes línies es redacten, Íñigo Errejón està en Els Desdejunis de la 1 d'RTVE. En el plató, contesta a preguntes entorn del mateix: amb qui i com negociarà el seu partit?

Podemos s'ha convertit en un partit central, decisiu. I els seus líders són 100% coneguts. Per a calibrar l'ascens mediàtic, n'hi ha prou amb fer una espanyolíssima activitat en les seues dues variants: prendre un café en un bar al matí o prendre una cervesa en un bar a la vesprada. La possibilitat que en el televisor del local aparega una veu del partit és molt alta.

Quan isquen en pantalla, cap parroquià preguntarà 'qui és eixe?'... que era l'interrogant que es feia el showman Jordi González quan va tractar de presentar a Pablo Iglesias en un debat de la Sénia en 2011. El clip ha quedat per a 'l'altra hemeroteca' de la política ibèrica.

Doncs bé, el culpable d'aquest creixement la té un sard de fa quasi un segle, Antonio Gramsci. I l'editorial Capità Swing edita ara la biografia d'aquest influent pensador marxista.


2. GRAMSCI, L'ANTIHEROI

La bio de Gramsci és la d'un antiheroi revolucionari. Nascut a Sardenya en 1891, la presó del pare per falsificar documents públics va fer que tota la família s'afonara en la misèria. Per a sumar-li patetisme a l'escena, en la seua infància Antonio Gramsci va patir una caiguda que li deformaria la columna fins al punt de no fer-li superar mai el metre i mig d'altura.

El magnífic estudiant que era es va anar obrint pas entre el fred i la desnutrició. Es va polititzar i, després d'obrir periòdics com a L'Ordine Nuovo o participar en els consells de les fàbriques de Torí, va fundar en 1921 el Partit Comunista d'Itàlia, del qual va ser diputat.

En 1927, la Itàlia feixista de Mussolini el va empresonar sota l'acusació d'incitació a l'odi de classe. Ja mai eixiria de presó.

A Gramsci li obsessionava la idea de deixar una cosa escrita "per a l'eternitat". I ho va aconseguir amb la seua obra més divulgada, els Quaderns de la presó, una anàlisi heterodoxa del marxisme escrit des de presó en les seues llibretes entre tuberculosis, arterioesclerosis, gota i una hemorràgia cerebral que va tallar la seua vida als 46 anys.


3. HEGEMONIA CULTURAL, LA PALANCA DE PODEMOS

El principal concepte desenvolupat per Gramsci és el d'hegemonia cultural. L'italià el definia com el poder addicional del qual gaudeix el grup dominant per a fer coincidir els seus interessos amb l'interés general. Així, el poder neutralitza a l'oposició mitjançant el convenciment, sense haver d'usar la coacció, sempre més nociva per a la imatge de qui l'exerceix.

Encara que consentiment i coacció no sempre tenen exemples purs, posarem algun. Respecte a la coacció, a l'imperi de la llei, no fa falta estendre'ns massa.

Exemples ibèrics de creació de consens són les dècades de relat acrític de la Transició espanyola (1975-1981), el rol del terrorisme com a enemic de la democràcia i fins i tot els aglutinants èxits de la selecció espanyola de futbol. Tres grans desafiaments davant els quals Podemos no s'ha amagat i l'espai polític dels quals ha tractat d'ocupar i revertir.

Juan Carlos Monedero porta milers d'exemplars venuts de la seua La Transició comptada als nostres pares. Pablo Iglesias va alçar una revolada considerable quan va afirmar que "el terrorisme té explicacions polítiques". Aquest últim, en fi, ha arribat fins a les pàgines del Marca amb la seua samarreta de la selecció espanyola republicana.

Seguint a Gramsci, de l'hegemonia es desprén la ideologia que impregna una societat. Però atenció: es tracta d'un espai obert amb escletxes per les quals colar-se.

Per elles ha entrat fent alçaprem Podemos, un partit que (a diferència d'Esquerra Unida, i això explica part del daltabaix de la coalició) va aparéixer per a escalar posicions en vertical, per a conquistar espais aliens.

Per a guanyar. O cal recordar que parlem d'un partit que, abans fins i tot de la seua constitució com a tal, tenia ja un missatge gravat del seu líder com a futur cap de l'Estat?

El concepte 'crisi de règim' sostingut per Podemos no és sinó l'adaptació ibèrica a un diagnòstic gramscià de dominació sense hegemonia: "PP i PSOE ja no serveixen, ja no ens representen". El bombardeig mediàtic de casos de corrupció actua com a exemple, ja que té el valor transgressor de trencar la unitat de les elits i portar-se per davant la idea que la llei és igual per a tots.

Algunes veus han cridat 'frikis' als líders de Podemos. Un afalac per als Iglesias, Monedero o Errejón, que al mateix temps que es feien assidus de tertúlies assistien a la fallida d'una estructura mediàtica poc acostumada a parlar de desnonaments matiners, comptes milionaris a Suïssa o barracons en escoles públiques.

Els frikis, els estranys, els monstres, s'havien colat en la política. I el que era encara pitjor per al statu quo, a la gent li agradaven. Gent normal parlant normal a gent normal. Perquè, com li hem llegit a Errejón, "no cal ser un heroi per a intervindre en política".


4. MEMS, ROSES I STAR WARS

I per què ara aquest revival de Gramsci? Per què tantes dècades amagada aquesta eina de l'esquerra? Si algun lector s'està fent aquestes preguntes, potser no és aventurat contestar amb una paraula que segur que coneixem ja millor que als nostres familiars: Internet.

Per a Gramsci, la clau no estava en la infraestructura capitalista, la base material on tenen lloc les relacions de producció en les quals l'explotador extrau la plusvàlua del treballador. La clau està en el seu espai ideològic, la superestructura. Un espai omnipresent en les nostres vides a través de pel·lícules, sèries i tertúlies de televisió, fotos d'Instagram, memes de Facebook o acudits de Twitter. Podemos veu aqueix espai com un gegantí llenç en blanc. Vegem alguns exemples.

Errejón, Rita Maestre, Tania Sánchez i Pablo Padilla no van deixar passar l'oportunitat de fer-nos partícips del seu pas pel cinema, roses incloses, per a veure l'antiimperialista 'Star Wars':




La formació també ha oferit la seua versió de la nit de cap d'any convertint les tradicionals 12 raïms en 12 drets polítics a garantir.

La cultura popular com a eina de transformació de la ideologia majoritària. D'una hegemonia que tracta de camuflar-se de normalitat quan no és sinó el resultat d'intenses lluites polítiques.

5. LLÀGRIMES EN SANT JERÓNIMO

L'últim balanç de Podemos té números des del 20D: 69 diputats i un 20% de vots. El tercer partit nacional en menys de dos anys de vida.

No ha sigut fàcil.  Pel camí ha hagut que deixar de ser els pepito grillo del sistema, ha hagut que deixar d'arrufar les celles i començar a somriure més.

Basta repassar l'hemeroteca visual de Pablo Iglesias per a comprovar-ho. La seua pròpia imatge ha viatjat des del mem egocèntric a unes humanísimas llàgrimes davant el Congrés el dia de la seua presa de possessió com a diputat.

I la banda sonora d'aqueix moment eren crits de 'Si es pot'. De nou, sí, el possibilisme de Gramsci.

Precisament, la presa de possessió dels nous diputats del Congrés ha deixat les dues primeres imatges polítiques de la legislatura amb protagonisme de Carolina Bescansa i Alberto Rodríguez, dos parlamentaris de Podemos.

Que en el Congrés hi haja bebés, excaixeres de supermercat, rastes i punys tancats no agrada a tothom. El secretari d'Estat per a la Cultura, José María Lassalle, del PP, no ha dubtat a deixar escrit que "Espanya ha retrocedit diverses dècades" en el que va qualificar com a 'jardí d'infància' i 'plató televisiu'.

El títol de tan reaccionari article, 'Gramsci en Sant Jerònim', ho diu tot.

6. SÍ QUE ES POT?

En termes de lluita per l'hegemonia gramsciana, la legislatura promet.

Si alguns mitjans van traure a relluir diversos tuits vells de Guillermo Zapata el dia en què el nou ajuntament d'esquerres de Madrid es constituïa, ara la primera reacció de nivell ha sigut de Celia Villalobos, diputada del PP durant 9 legislatures, que ha advertit a Alberto Rodríguez que no li pegue polls (sic).

El "Maquiavel roig" perfeccionat per Podemos té també crítics des de l'esquerra, que alerta de les línies roges que, irremeiablement, han de creuar-se en el camí al poder. És aquest un territori minat, un joc en el qual les cartes estan marcades i que només pot guanyar-se amb creditors puntuals i traïdorencs. Ahir mateix Errejón no descartava arribar a enteniments concrets sobre llei electoral amb Ciutadans.

Però Podemos sap que també la puresa de l'esquerra pot convertir-se en un erm autoreferencial i paralitzant. És alguna cosa que saben bé en Esquerra Unida, des dels sectors de la qual s'ha acusat a Podemos de ser una mera "maquinària electoral".

El peatge pagat és el d'un partit centrat per a guanyar pes a la meitat de l'espectre polític. Fa ja temps que la seua gramsciana trajectòria ha sigut fins i tot adaptades a textos d'apoderament empresarial pretesament irònics com aquest... Una altra batalla guanyada?


'Estudieu, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència. Agiteu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força' (Antonio Gramsci, 1919)


Comentaris

Potser també t'agrade

The English Game: la classe social en el futbol en una nova sèrie de Netflix

El coronavirus no matarà la globalització, però és inevitable una sacsejada

Autofàgia: quan menjar-nos a nosaltres mateixos allarga la vida

Els sorprenents avantatges de ser una persona introvertida

Com fer una perfecta Fake News?

Què és el Projecte Human Screenome? Què fem quan mirem les pantalles?

Què és la curiositat i per què és el més important l’èxit?

Hiperaules: així és l'escola que desbancarà el col·legi tradicional

La importància dels equips rojos: el teu alter ego que t'ajuda a escoltar coses que no t'agraden.

Per què no podem deixar de tocar-nos la cara, segons la ciència i la psicologia